4 de juny 2013

El Cuentacuentos


De nou Zidrou torna a fer-ho. Aconsegueix el que poques persones saben fer, treure un somriure i una llàgrima en una sola vinyeta. En aquesta ocasió Zidrou ens explica la vivença d'un titellaire sense mans. Un home mancat de les seves extremitats superiors però amb unes ganes de viure i explicar històries que t'abraça i et transporta a quan eres petit. També aconsegueix fer-te baixar de cop a la teva realitat, la d'un món cruel i mancat d'humanitat.


Zidrou acompanyat de Beuchot et transporten al viatge vital d'un home que explica contes a la canalla i qui vulgui escoltar-les perquè les històries són necessàries per viure.
Una obra que, com totes les d'aquest autor, val la pena llegir. Un cómic necessari per aquells dies grisos que no acabes de veure clar.
Un cómic per un d'aquells dies que comença amb un... "Fa molt i molt de temps...".


10 d’ag. 2012

Prometheus


Aquesta moda de les precueles i remakes té punts perillosos al mateix temps que grans possibilitats. Hi han hagut exemples aquests darrers anys que ens indiquen de forma clara que no val la pena retocar determinades històries (Episodio I, II i II de la saga Star Wars, Perros de paja, The Thing...). Però per altra banda també hi han hagut grates sorpreses (The rise of the planet of the apes, The amazing Spiderman...).
La veritat és que les idees sembla que estan en una època baixa i es tendeix a agafar hitòries ja explicades i intentar buscar els tres peus al gat. De fet es preparen bastants projectes d'aquesta mena i entre ells un d'estrella...Robocop. Però bé, això és una altra història.

Aquest estiu m'espareven 2 grans pel.lícules, Batman i Prometheus. Al final han estat dos entreteniments i cada cop que les repaso mentalment perden en qualitat. De Batman ja en vaig parlar i ara toca Prometheus, el rellançament de la saga Alien de mans del seu creador Ridley Scott.
La veritat és que m'esperava molt més d'aquesta pel.lícula. Al principi semblava que seria una precuela d'Alien, desprès va sortir Ridley Scott dient que no tenien res a veure...doncs sort perquè sinó...uffff. Ridley Scott ens intenta explicar el primer contacte que va tenir la raça humana amb aquests poderosos i temibles Aliens. Entre aquests fantàstics depredadors apareix una raça de creadors, els nostres creadors?. On deixa això a Déu? Aquest tema és força interessant però, pel meu gust, no el sap tractar bé.


Els personatges es repeteixen, és que sempre hi ha d'haver un "sintètic" amb instruccions secretes? Sempre haurà de ser una noia la protagonista i heroïna contra els Aliens? No tinc cap problema amb això però, ja que intentes re-explicar una història o donar llum sobre l'origen d'algo, fes que sigui original, no una còpia. La pel.lícula està plegada d'errors de guió bastant grans. Actuacions i informacions que els personatges amaguen sense cap mena de sentit. No en mencionaré cap per si algú encara no l'ha vista.
Els personatges, com ja he dit, són una còpia dels anteriors capítols de la saga. Fassbender és un crack i ho fa molt bé tot i que el seu paper perd coherència a mesura que avança la pel.lícula. Fins hi tot diria que la motivació del viatge és tan i tan fluixa que es desmorona tot el que fa en David (Fassbender).
Theron és una comparsa que podria no aparèixer al film i ens quedaríem igual. Noomi Rapace no ho fa malament ni molt menys però, per un personatge així ja teníem a Sigourney Weaber.
En definitiva, que ens esperen encara més parts de "Prometheus" ja que, no content amb això que ens ha presentat Scott, deixa un final obert a nous episodis. Cal fer-los? Si és per mantenir el nivell de "Prometheus" la resposta és clara: NO. Si es vol arreglar el "pastiche", llavors endavant però, si us plau senyor Scott, quedis a casa.

Fitxa tècnica:

Director: Ridley Scott
Actors: Noomi RapaceMichael FassbenderCharlize TheronIdris ElbaGuy Pearce
Guionistes: Damon Lindelof, John Spaihts


Tràiler: "Prometheus"


23 de jul. 2012

The Dark Knight Rises



S'ha acabat el Batman de Nolan. S'ha posat fi a una de les époques daurades del cinema de superherois. La llàstima és que el coronament de la saga no hagi tingut el nivell de les dues primeres entregues. Nolan ens tenia molt ben acostumats amb les sensacions viscudes després de veure "Batman Begins" o "The Dark Kinght".
"The Dark Knight Rises" tanca el cercle de Batman, Bruce Wayne i Gotham. Aquest "trio", sobre el que gira tota la mitologia del Batman de Nolan, ens mostra el seu final. Un final que et pot agradar o no però que, posats a pensar, era un dels més probables.
Les màscares dels protagonistes tornen a ser una conseqüència del seu passat. L'argument de la máscara del rat-penat és constant en totes les entregues i Bane no és qui per lliurar-se. Un Bane que, tot i ser molt millor que el personatge dels còmics, no pot arribar al nivell del Joker. No em refereixo a les interpretacions, em refereixo al personatge en si mateix. Bane no li arriba a la sola de la sabata al Joker. La profunditat del personatge és molt superficial i això ho acaba pagant qualsevol.
Calia lligar i a Bane amb la "League of Shadows"? Pel meu gust no, força molt un personatge que de per si és pla. Bane és Bane, no cal donar-li un transfons com el que li dóna Nolan. No crec que necessiti a Ra's al Ghul i companyia per voler destruir la ciutat de Gotham. A més a més el lligam de Bane amb Ra's és, per ser generós, molt fluix.
El que semblava que seria un tema present en tota la saga, la por i el que podem fer amb ella, sembla que aquí deixi de tenir sentit. Els personatges ja no temen al rat-penat i Bruce Wayne ja no té por a res. Bé, sí té por a una cosa....al fracàs. Aquest és el tema que ha desbancat a la por i la culpa de Bruce Wayne. Pel meu entendre un canvi desencertat. Un trencament brusc d'una línia que venia des de la primera entrega i que jo no crec que l'hagi tancada.

Un dels dubtes que jo tenia respecte a la tercera entrega, era la presència o no de Robin. Treurà Nolan al company de Batman? Li donarà a cavaller obscur aquest toc de color que fins ara ha recaigut sempre sobre Alfred? Doncs no, no ho ha fet però, en lloc seu a posat a una Selina Kyle molt i molt descafeinada. Sense motivació, sense fons. Tots els personatges tenen un tractament important del seu passat menys aquest i això ho paga la cinta.
La història per mi, té com dues parts marcades. El retorn de Batman després de la mort de Harvey Dent i l'ocupació de Bane de Gotham. D'aquestes dues parts la que surt més mal parada és la segona. Després d'uns anys d'enclaustrament de Bruce Wayne en la seva culpa, la ciutat el reclama i ell respon sense dubtar-hi. Fins aquí tot aguanta més o menys bé. La caiguda de Gotham coincideix amb la "caiguda" de la pel.lícula. És en aquestst moments quan la història passa pels seus pitjors moments culminats pel final, un final molt esperat i per molts decepcionant (entre els que m'incloc).
Tot i així, crec que "The Dark Knight Rises" és una pel.lícula resultona. Entretinguda en la major part del seu metratge, el qual és poder un pel llarg. Nolan ha volgut tancar a Bruce Wayne en un pot de vidre i que ningú el pugui tocar un cop ell abandoni la direcció de la saga. No em sembla malament doncs tal i com es repeteix al llarg de tota la saga, Batman és un símbol, una llegenda.

No em queda res més que donar les gràcies a Nolan per aquestes aventures que m'ha mostrat d'un personatge molt estimat.


Fitxa tècnica:
Director: Christopher Nolan
Actors: Christian BaleGary OldmanTom HardyAnne HathawayMichael Caine
Guionista: Christopher NolanJonathan Nolan

Tràiler: "The Dark Knight Rises"


19 de maig 2012

Calígula


Ei!!! Feia molt de temps que no escrivia res, no sé quina és la raó però és un fet. Potser no hi ha hagut cap còmic que m'hagi incitat a dir res o no he vist cap pel.lícula prou interessant....no, no crec que hagi estat això. El fet és que avui m'hi poso de nou i espero no deixar tant d'espai entre post i post.
Avui ens centrarem en una de les novetats del Saló del Còmic 2012, una obra de David Lapham i German Nobile. El còmic concretament porta per títol el nom d'un dels emperadors més controvertits de l'imperi romà, "Calígula". De tots és conegut aquest excèntric personatge, per dir algo, que va governar l'imperi romà de forma cruel i sagnant. De fet així es pot descriure l'obra de Lapham i Nobile, cruel i sagnant. Lapham ens explica la història d'un olivaire que veu com la seva família és massacrada per Calígula i uns amiguetes que estaven de festa. La manera en què decideixen passar-s'ho bé és digne de ser llegida i visualitzada així que no us desvetllaré les atrocitats ideades pels autors de la història. Llegiu-les i mireu-les... a veure que us semblen.

Lapham segueix una mica la línea marcada per "Crossed", bestialitat rera bestialitat a veure si la podem fer més grossa. Últimament aquest autor sembla que ha pres un camí similar al de Garth Ennis sense tenir aquell punt gamberro i macarra, es queda amb les barbaritats i prou. A mesura que vaig llegint la història l'nterés es va esvaïnt, perd gràcia perquè es centra massa en les ximpleries i poc en la venjança del jove Junio (o Fèlix com li agrada a Calígula). Està bé amanir la història amb bestialitats com les que ens mostra però no fer-les el centre de la trama. Li succeix el mateix, salvant les distàncies que a Morrison, no saben acabar les seves històries.
Pel que fa a l'apartat gràfic el dibuix acompanya molt bé a la història i tal com li passa al guionista, el dibuix acaba sent "cansino" però, no és quelcom irritant ni que faci feixuga la lectura, senzillament acaba cansant i prou.
Una obra que lluny de ser imprescindible és entretinguda fins a cert punt.



5 de gen. 2012

La anciana que nunca jugó al tenis


Aquest any he descobert un autor que arriba a entendrir amb les seves històries. M'estic referint a Zidrou. De moment he llegit "Lydie" i "La anciana que nunca jugó al tenis" i totes dues obres són d'una tendresa important i que pot arribar als lectors. No és d'aquelles obres enrebassades i que cal ser un metalingüista per entendre tot el que et molt transmetre l'autor, és una obra escrita amb senzillesa i és per això que arriba fàcil sense ser sensiblera.
En l'obra que ens ocupa avui, Zidrou ens explica diverses històries curtes on totes elles tenen un punt de tendresa, de malengia, de soledat.... però totes elles comparteixen aquest toc suau, com d'humanitat. Certament "Lydie" assoleix una excel.lència que "La anciana..." no aconsegueix però, tot i així conserva l'amosfera. També cal dir que les il.lustracions són a cèrreg de diversos artistes i això influeix i molt, en el resultat final. Els il.lustradors escollits són: P. J. Colombo, Esther Gili, Jordi Sempere, Hureau, Sergio Córdoba, Homs, Siri, LaFebre i Van Beughen. Cal destacar a l'excel.lent Jordi Sempere que destaca moltíssim per la connexió entre la seva manera d'il.lustrar i les històries de Zidrou. Són uan parella excel.lent.
Crec que aquesta és una d'aquelles obres que poc es pot explicar però molt recomanar. Disfruteu i prepareu un paquetet de clínex per tenir-lo ben a mà.

Melancholia


Era una de les pel.lícules de Sitges d'enguany. Lars von Trier fent una pel.lícula de gènere i que a sobre l'estrenen al festival de fantàstic per excel.lència...doncs que voleu que us digui, em vaig fer il.lusions. Per tema d'horaris no vaig poder veure la història del planeta que s'apropa a la Terra en les pantalles festivaleres i per tant he hagut d'esperar a veure-la a caseta.
En primer lloc vull dir que no sóc molt fan d'aquest home, no he vist tota la seva filmografia però el resultat no és molt positiu. També haig de dir que aquests directors (o personatges en general) que consideren que fan coses diferents i es pensen que des d'aquell moment ja tot és vàl.lid... doncs que em fan molta ràbia, que voleu que us digui. Per si no us havíeu adonat... Lars von Trier el considero dins d'aquest grupet.
"Melancholia" ens explica l'arribada a la Terra d'un planeta amb el nom del film. La pel.lícula es centra en dos personatges principals, 2 germanes concretament i com afronten la vida... i l'arribada del planeta. Kirsten Dunst és la germana astiada de la vida i en la que es centra la primera part de la pel.lícula. Pel meu gust totalment pedant, sosa i volent mostrar excentricitats de lo més tontes i sense sentit (la nòvia de Peter Parker ha aconseguit que l'odïi més del que ja feia). L'escenari d'aquesta primera part és una boda que acaba en fracàs estrepitós i decepció per la meva part.
La segona part es centra en la germana de Kirsten Dunst que és interpretada per Charlotte Gainsbourg (que ja va participar en la penosa "Antichrist"). Si la pel.lícula hagués estat aquesta segona part i prou, la meva opinió seria molt més positiva. En aquesta part es veu l'angoixa d'una mare per poder salvar al fill del que ella creu una mort segura i que s'identifica amb l'arribada del planeta Melancholia.
Abans de "deleitar-nos" amb aquestes dos parts de la mateixa història, el bo d'en Trier ens mostra unes imatges lentes del que suposo que ell considera quelcom especial, pel meu gust és la pitjor manera d'arrencar un film. En definitiva, un film que podria ser la meitat de llarg, on sobra una de les protagonistes principals i on el director creu dir més coses de les que en realitat el públic està d'acord en acceptar (almenys per mi).

Fitxa tècnica:
Director: Lars von Trier
Guionista: Lars von Trier

Tàiler: "Melancholia"

24 d’oct. 2011

Vengadores: Las Guerras Asgardianas


Històries derivades de la nova situació en l'univers Marvel. Després de la derrota de Norman Osborn i la caiguda d'Asgard, els personatges importants de la "casa de les idees" es recoloquen en nous rols. Steve Rogers passa a ocupar el lloc deixat per Nick Fury, el grup de Vengadores de Luke Cage continua el seu camí (no li veig cap sentit a aquest grup però, bé.. ells sabran), els Vengadores oficials tornen a ser els bons de la pel.li i els Vengadores Secretos s'ocupen d'aquelles operacions encobertes que ningú més pot asumir.

Entre aquest percal i moments després de la caiguda d'Asgard, Tony Stark, Steve Rogers i Thor estan discutint per veure que poden fer per ajudar a aixecar de nou l'antic regne d'Odin. Mentre estan enfrascats en discussions egocèntriques una mena de raig els engolleix i se'ls emporta a un món desconegut i bastant hostil. Els nostres herois hauran de lluitar per restablir l'ordre en un món de llegendes nòrdiques on la caiguda d'Asgard ha destarotat tota lógica possible.
Aquesta minisaga dels 3 pesos pesants dels Vengadores, no és res més que una excusa "para limar esperezas" entre 3 herois que havien tingut una gran amistat i ara la veien truncada per fets com la Civil War, Secret Invasion... Brian Michael Bendis i Alan Davis han aconseguit una obra fluixa i de poc interés pel lector..a no sé que t'interessi saber si Thor s'ha liat amb Tigra  o no. Una obra de contingut poc interessant i estètica acceptable. Si no sou uns megafans dels personatges no cal que la llegiu... a més a més els fets que explica no afecten a la història de l'univers Marvel.

16 d’oct. 2011

Grave Encounters


Ja començo a estar un pèl ratllat amb les pel.lícules de terror filmades en primera persona, càmera en mà i en forma de documental. Senyors directors de cine, "The Blair Witch Project" ja fa uns anys que es va estrenar!!!!, ja n'hi ha prou, no?. Sembla com si la gent que vol entrar en el món del cinema de terror, tingui en aquest "estil" de pel.lícules una mena de porta sense peatge. Entenc que fer una pel.lícula així suposa un estalvi de diners i que a més a més és molt fàcil arribar a l'espectador per la proximitat de les imatges però, quan ja has vist un parell, la resta semblen una simple imitació.

En aquest cas ens trobem davant la història d'uns amics que decideixen grabar un programa de televisió basat en trobar-se a esperits en llocs terrorífics. Envien els capítols a la cadena de televisió i allà els retoquen i els emeten. El programa es diu "Grave Encounters", una mena de "Trobades a la cripta o tomba" o quelcom similar. Els personatges es troben en algun lloc maleït ja sigui una casa, un hospital (com és el cas de la pel.lícula), un museu... el que sigui i allà passen una nit intentant invocar als esperits. En aquesta ocasió l'hospital psiquiàtric que visitaran els jugarà una mala passada.
Aquest tipus de plantejament està ja tan vist, que és molt difícil no esperar-te el que succeirà i això és un gran problema en aquest tipus de pel.lícula ja que juguen molt amb la sorpresa a l'espectador. Pel.lícula que no aporta absolutament res al cinema de génere. No és dolenta però tampoc és essencial la seva visió per un fan del terror.

Fitxa tècnica:
Director: The Vicious Brothers
Guionista: The Vicious Brothers
Actors: Sean Rogerson, Juan Riedinger and Ashleigh Gryzko

Tràiler: "Grave Encounters"

Hara Kiri: Death of a Samurai

Un nou mes d'octubre i Sitges es presentava, com cada any, amb sucoses novetats fantàstiques. Com ja va passar l'any anterior, les pel.lícules de génere són les protagonistes del Festival però hi ha d'altres que s'estan obrint camí i entre elles està "Hara Kiri" de Takashi Miike. Aquest prolífic director japonés és un clàssic de Sitges i l'any passat ja va entusiesmar al públic amb "13 Assassins".

La proposta d'enguany és també una història dels guerrers que van dominar la societat medieval japonesa, els samurais. Miike fa un remake de l'obra de Masaki Kobayashi (premi especial del jurat de Cannes al 1963). La trama es va desentrellant al llarg del film i fins al cap d'una estona no acabes de veure clara la finalitat dels personatges, fet que ajuda a mantenir l'interés de l'espectador. La història comença amb la demanda d'un samurai pobre a una gran casa relacionada amb el Shogun, per poder practicar-se el ritual del suicidi. Els senyors de la casa no ho acaben de veure clar perquè últimament hi ha una mena de pràctica habitual entre samurais de demanar aquest favor, però en realitat l'únic que pretenen és que el senyor s'apiadi d'ells i els doni unes monedes per no haver de contemplar la cerimònia de l'hara kiri. El samurai només demana que abans de practicar-se una mort amb honor en el pati, els senyors de la casa l'escoltin i sàpiguen quines han estat les circumstàncies que l'han portat a prendre tal determinació.
La versió de Miike deixa de banda la violència de la original, es centra més en el drama de la història i el rerafons social dels samurais i la seva cultura de l'honor. Com sempre l'elegància d'aquestes pel.lícules és inqüestionable i en aquesta ocasió s'ha obtat per plasmar-la en 3D. La veritat és que no era necessari, pel meu gust. No em cal veure la branca d'un cirerer en 3D per apreciar la bellesa del paisatge. En definitiva una gran història sobre una de les costums més tràgiques en el món dels samurais i que agaradarà a tota aquella gent ensimismada amb el Japó feudal i els seus protagonistes; els samurais.


Fitxa tècnica:
Director: Takashi Miike
Guionista: Kikumi Yamagishi
Actors: Ebizo Ichikawa, Eita, Koji Yakusho, Hikari Matsushima

Tràiler: "Hara Kiri: Death of a Samurai"

2 d’oct. 2011

Star Wars: Las Tropas de la Muerte


Sí, sí... ja sé el que em direu; que aquest llibres estava abocat al fracàs, que Star Wars ja ha passat el seu període productiu i que tot el que surt de la fàbrica del senyor Lucas és cagarrina. Doncs estic bastant d'acord amb vosaltres però quan vaig estar davant del llibre, un Jedi a l'orella dreta i un Sith a l'esquerra m'estaven atabalant i per primera vegada els dos em demanaven el mateix... compra el llibreee, compra el llibreee!!! Com que encara sóc un aprenent en els camins de la força, van utilitzar el típic truc de passar el dits per davant la meva car i dir: "Compraràs el llibre, i el compraràs ara".
Doncs dit i fet vaig caure de 4 potes en el parany. Per suposat el llibre és bastant fluixet. Tot ell no té molta consistència. La imaginació és l'arma més important que té el lector per fer més emocionants les situacions i els personatges. La història està situada durant els anys de domini de l'Emperador i ens explica com una colla de supervivents d'una nau imperial penitenciària, sobreviuen a una epidèmia molt estranya i letal. Els seus companys moren per tot arreu i de sobte.... es tornen a aixecar!!!!... morts vivents!!!!!
La història, l'argument el trobo molt i molt trillat però uneix dos coses que adoro: Star Wars i els zombies. El problema és que l'autor no ha sabut desenvolupar bé als personatges i les escenes d'acció i suspens són estranyes i (sota la meva visió) no estan ben explicades. Només hi ha una cosa que t'alegra la novel.la i és quan et dones compte que Han i Chewie estan en ella. Són 2 personatges tant i tant carismàtics que sempre et fan aparèixer un somriure al rostre. En definitiva, una novel.la de Joe Schreiber que amb "Las Tropas de la Muerte" feia la seva primera immersió en el món de l'Imperi Intergal.làctic i esperem que en les seves properes obres poguem disfrutar més.